Costa sud illa Gran Terre, Guadalupe

Fa anys un metge em va dir que em quedaven sis mesos de vida, mai li vaig guardar rancúnia per allò, fins i tot vaig asistir al seu funeral.

Keith Richards

Guitarra dels Rolling Stones.

💪❤️👍♿🌎⛵

Avui de matinada ha fet un bon xàfec i les previsions de pluja durant el dia són altes, així que seguint el consell del Joël, he marxat cap al sud  de l'illa de Grande Terre cercant una mica de sol. Aquesta illa te uns 40 km de punta a punta i es la més poblada de les dues uns 200.000 habitants, i es nota forca, mol més edificada, mol trànsit i menys salvatge, tot i així al ser més plana té més platges i algunes són certament boniques. No he entrat a la capital, Point-a-Pitre i he anat directament cap a La Gosier pero esta mol habitada i amb mol de trànsit, així que he seguit cap a Sainte Anne tip del trànsit de la perifèria de la capital. He parat a tres platges que han estat un fracàs, perquè m' entengeu, moure's per aquí amb cadira de rodes demana tenir més moral que l' Alcoyano donç mols cops arribo, faig tot el número per sortir que trigo 10 minuts i només puc fer 50 metres, i no puc accedir als llocs més bonics. Exposo:  Obrir la porta, seient i respaldo tots dos al màxim cap enrere, treure el xasis de la cadira que porto al seient del costat, ha de sortir entre jo i el volant que pasa justissim, el deixo al terra, les rodes les porto darrera meu, agafo la primera i la poso al eix, faig el mateix amb la segona però desde el seient del conductor costa bastant moure els  9 kilos del xasis i els 6 de les rodes, total 14 kilos que pesa la cadireta i cal pegar bones tibades amb els braços. A continuació aixecar el respaldo que está plegat perquè sino, no pasaría per la porta del conductor, posar el coixí, preparar la motxilla i deixar-la a un lloc que un cop feta la transferència a la cadira de rodes pugui agafar-la. Ara toca la batec, 15 kilos sense la bateria, una tibada de colló de mico per treure-la del maletero, posar la bossa i la bateria, tanco el cotxe i ja estic cansat però preparat per marxar. Donç ara penseu que hi ha més de la meitat de les ocasions que després de tot això, faig 50 metres i no puc continuar, tota aquesta feinada per no res, així que torno a fer tot aquest procés al revés, sovint si hi ha algú aprop aprofito per demanar-li que me"ajudi a pujar o baixar la batec del cotxe i guanyo mol de temps i esforç. Tot això ho explico perquè quan veieu les fotos no us penseu que és un no parar de gaudir, fer aquest viatge amb cadira de rodes es dur i pesat, jo estic disposat a pagar aquest preu perquè considero que em compensa i a més de sentir-me feliç, em fa més fort, però hi ha cops que engeraria la cadira a pendre pel sac, després que de tot això que he explicat, no em puc moure.

Però a la cuarta ha hagut sort, i la veritat és que pintava malament, ja que a l'arribar a Sainte Anne només treure el xassís s'ha posat a ploure com si s'acabés el món, i tot i que no he sortit del cotxe, només de tornar a entrar la cadira m' he fotut xop, però un cop a parar he fet tot el número per sortir hi he pogut fer mol recorregut i per llocs bonics. La part bona de la pluja és que al mullar la sorra de la platja la compacta, i puc acostar-me mol mes al trenc de les ones, i puc pasar per llocs que aixut seria imposible. A aquesta part de la illa hi ha mols més turistes, els xiringuitos a tope de gent i les platges amb forca gent banyant-se. 

A continuación un altre cop al cotxe, un parell de platges boniques  que no he pogut ni baixar però a Saint François he tornat a tindre sort i he pogut gaudir d' uns bons paisatges. Ja per acabar el dia he volgut anar a Pointe des Chatêaux, uns braç de terra  d' uns deu kilòmetre amb mar a banda i banda i just al final hi ha una petita elevació rocosa d"uns 25 metres sobre el nivell del mar i també hi ha unes salines, però només arribar al pàrquing que estava a reventar, s' ha girat un vent molt fort i ha començat a ploure a galletades, no he pogut ni baixar del cotxe i no m' ha quedat més remei que girar cua. La pluja m' ha acompanyat durant l' hora i mitja que he trigat a tornar a casa ja fosc, i ha parat lo just per poder entrar a casa, però ara ja dutxat i sopat estirat al llit escrivint i amb el cant de les granotes, em sembla fins i tot una pluja encisadora.

Costa sud de Gran Terre, Guadalupe

Si la vida posa a cadascu al seu lloc, a mi que em posi a una amaca al Carib.😉

Anònim, però podria ser perfectament meva 🤣😂

💪❤️👍🌎⛵⛵

Quan fas viatges tant llargs, arriba un punt en què ja no recordes d'on vens, i has de dir-te a tu mateix que la teva vida sol transcórrer a un altre lloc, que això és real però passatger, i que algun dia vas sortir de casa, i algun altre hi tornaràs,  donç ja fa cinc setmanes que vaig començar aquests viatge per dos continents i un oceà. Avui mirava l'horitzò desde la costa oest de l' illa i pensava en lo aprop que está Venezuela, crec que a uns 700 km, i aquí no hi ha un sol llatí, ni tan sols turistes hispans, de fet ja fa tants dies que parlo amb francès, que ja fins i tot hi penso. Però si em costa entendre al Joël i tota la colla del vaixell, encara més als natius d'aquests petits pobles, donç a mes del accent absolutament tancat, barrejen el francès amb paraules criolles i em quedo amb blanc quant algú em diu quelcom al carrer. Avui he voltat per el poble Basse Terre, antiga capital de l'illa  però després de l' erupció del volcà de La Soufrière al 1797, que està mol aprop del lloc, va anant perdent població que es va anar desplaçant cap a Gran Terre, l' altra illa que es de formació calcària i no volcànica. En tot cas es un bon lloc on venir a parar doncs és un poble mol tranquil. He anat fent com ahir, cercant racons amb el mapa i amb el localitzador de Google maps, perquè al no tenir internet, no em funciona el mapes de carreteres online, i cal anar com abans, mirant els cartells. Al poble m' ha sorprès veure a la canalla jugant amb patinets casolans, fets amb coixinets i fustes com fa cincuanta anys es feia aquí. A nivell turístic aquí està tot mol parat i la major part dels establiments d'hostaleria estant mol vells i tancats, no es veu ni un hotel i hi ha mol pocs gites d'etape, que es la versió francesa del bet & breakfast. A mi ja' está bé, prefereixo veure llocs on tot porta el seu ritme, aquí la gent no té presa, estan al carrer fent petar la xerrada, i deixant que el día vagui pasant. Per el que tinc entès l' atur es concentra exclusivament en la població de color, i tot i que aquí la vida es mol cara, no hi ha manca de vivienda i a qualsevol racó aixequen un lloc per viure, i fer un hortet costa poc perquè creix tot mol rapit, amés que està plè de bananos i cocoters per tant, es pot aconseguir prou menjar a cost cero o mol baix. Aquí plou mol, la época de pluges es de final d' agost fins a primers de novembre però tot i així, cada dia fa algun raig, només cal mirar els registres de pluja, a la part alta de la illa, al volcà, hi ha núvols 300 dies l'any i arriba a registrar un acumulat de 12 metres d'aigua per metro cuadrat, es una autèntica barbaritat, i la illa està plena de barrancs amb grans cascades i gorges. Però avui ha fet un dia de sol i he fet un munt de quilòmetres cercant racons i com podreu comprovar, la caça de fotografies d'avui no ha estat malament.

De Goyane a Trois Rivieres, Guadalupe

La bellesa no es una cara bonica, la bellesa és una llum que surt del cor.

Yibrán Jalil Yibrán

Poeta i novel·lista libanès.

💪❤️👍♿🌎⛵

La illa de Karuquera que amb arauako, i criollo vol dir illa de les bones aigües es el que avui coneixem com a Guadalupe,  que forma part d'un l'arxipèlag d'illes de les baixes Antilles i són territori francès d' ultramar. De fet Guadalupe són dues illes separades per un estret braç de mar de poc més de 200 metres d'amplada que anomenen Rivière Salèe, i que actualment estan units per dos ponts. Jo estic vivint a Petit Burg, a l'illa volcànica de Basse Terre que es mol montanyosa i plena de barrancs i cascades on  hi ha el volcà de La Grande Soufrière de 1350 metres d'alçada, envoltat per una jungla inaccesible i espectacular. He llogat un cotxe per poder tenir llibertat de moviment  però cal anar amb compte perquè aquí el trànsit es una mica peculiar i  hi ha llocs on la gent va com vol. Avui he estat voltant per la costa Sud-est de la illa, desde Goyane fins a Trois Rivières. Es un territori amb una vegetació exuberant que arriba fins a la mateixa línea de costa formant manglars i té poques platges, el pobles son humils i petits, on viuen bàsicament de l' agricultura, cafè, cacao, vainilla, cocoters, plataners, pinya i canya de sucre, tot i que també alvocat, mango i altres fruites tropicals, i es veuen per tot arreu vaques pasturant amb esporgabous a l'esquena, i que tenen tota la herba fresca que volen, i també vas veient petites parades de peix per la carretera i sobretot de fruita. Les dues platges que he vist, la de de Sant Claire i la de Roseau que estan al sud de Goyane eren totalment desertes, són llocs on cal anar amb compte per les corrent i per el que he sentit, també amb els taurons de puntes blanques que han provocat alguna víctima aquest any. Esta tot esquitxat de petits nuclis habitats formats  bàsicament per velles cases d'estil colonial i moltes cases de fusta i mòduls, son a la seva majoria cases mol humils i la població es bàsicament de descendents africans sempre respetuosos i amables que no dubten saludarte, tots parlen francès però també parlen una llengua criolla, derivada de la barreja de cultures africanes, india, espanyola i anglesa que la illa ha tingut.

Un dels llocs on he anat ha estat al parc nacional de Guadalupe que es la part central de la illa, i he fet la  primera incursió per  Gran Etang i les cascades de Carbet totalment inaccessibles per mi, es un lloc molt escarpat on la carretera serpenteja entre la jungla i va remuntant i fent pujades mol fortes amb ondulacions que perds de vista la estreta carretera que puja amb ganes, envoltada d' una jungla de palmes i cocoters a la part baixa i hibiscus, bambú, buganvilles i marqueses , es  espectacular, a sobre quan he pujat plovisquejava i encara li dónava un plus. No he provat ni a baixar del cotxe però fer la carretera ja és un pur espectacle. Els arbres estant colmats d' enredaderes i moltíssimes altres plantes que lluiten per buscar la llum, flipo amb les marqueses que es fan inmenses, amb fulles d' un metre i mig i que s' enfilen per els arbres cobrint-los fins a fer-los desaparèixer, de veritat es un pur espectacle i el xivarri que fa la fauna de la jungla es increíble un no parar de pitos i cants d'ocells que li dona una armónia al lloc que t'enamora. Hi ha moltíssims ocells de totes les mides i tots els colors, desde colibrís que semblen insectes fins a Fragates i Pelicans que habiten a línea de mar. 

He acabat el día a Trois Rivières, un petit poble amb bars que semblen xavoletes pintats de colors llampants on sona música zouk, reggae i hip hop. És veuen alguns turistes, doncs del petit port surten els vaixells cap a les  illes de Petite Terre, dos illots pràcticament deshabitats units per un arrecife de corall.

Al caure la nit he tornat cap a Petit Bourg i demà seguiré descobrint nous paisatges i gaudint d' aquest raco de món.