PERQUE......
Estem a coberta sota un cel farcit d'estels, tot és fosc, la lluna encara no ha entrat a escena i a la llunyania,si fixes bé la mirada s'intueixen llums, no es veu terra però sense dubte es allà. He esperat aquest moment fins i tot abans de salpar, quan era un nen que somiava viatges amb un atles a les mans,a aquells somnis em veia cridant !!! TERRAAA !!! i saltant d'alegria com si sigues el vigía d'un vell galeó que navegava per mars inexplorats la realitat ha estat mol diferent, ha estat un moment molt més íntim, sense expresar una gran alegría, con si ja hi hagués viscut mols cops.
Estic a punt de tocar terra i penso en el que ha estat aquest viatge a Cavall d'el vent sobre una senda inexistent i en constant moviment, un món on tot el desconegut és sota els meus peus, un món ple de vida que de segur esta ple de maravelles que la mare natura encara amaga dels nostres ulls. En dues setmanes he vist més cops l'arc de Sant Martí que en 10 anys de la meva vida, i això ho diu algú que ha pasat gran part de la seva vida al medi natural i l'ha vist moltíssimes vegades. He vist tantes estels que ja mai més tornaré a mirar el cel de la mateixa manera, he demanat un parell de dotzenes de desitjos, un per cada estel fugaç que he vist creuar el cel, he vist animals que mai havia vist i que m' han fet sentir més ésser humà, he vist tants dies la pluja que els núvols han pres vida devant dels meus ulls, els he vist néixer, créixer i descarregar tots els seus somnis de gotes d'aigua fins a desaparèixer, he conegut en primera persona a l'aigua i m'he sentit part d'ella, si abans ja m' agradava estar sota la pluja, ara em pregunto com faré quan estigui lluny del mar o no tingui aigua aprop. M' he acostumat al blau mar, al gris oceà, al blanc espuma i al verd ona, a veure els peixos volar i als ocells fer capbussades sota el blau del mar, m' he acostumat a esperar als dofins per el matí mentre em prenc un cafè aigualit i escolto velles cançons en francès. Sovint pensava, que faré mentre naveguem, m'aburrirè, i el cert és que cada silenci ha estat ple de nou coneixement, i ha estat tant real cada un dels minuts i llargues hores en silenci i solitud que no he parat de somiar, he tinguts temps per mi, allò que teníem abans dels telèfons mòbils, he mirat la meva pell i el meu interior, he dedicat temps a recordar la importancia de totes i cada una de les persones que estimo, lis he dedicat instants de felicitat amb la esperança que l' hagin rebut via telepatica, he pensat moltíssim amb tota la gent que m'heu donat vida, el meu pare i mare, en la Sra Montserrat avía dels meus fills i que va ser una segona mare per mi, amb la Montse mare dels meus fills i part indispensable dels millors anys de la meva vida, en els amics de veritat que la vida m' ha portat i en tinc uns quants, l'Emilio i Lluïsa, el Jose Antonio, El Jesús, la Iolanda, la Ester, el Sisco i el Toni, i també en les persones properes que he vist marxar, al meu pare, la meva sogra, al Víctor, al Julio i al Francès,al Juanjo i al Sergi, i sobretot l'Emili. També he pensat amb les dones que he estimat i a cada instant amb la que estimo i així podria seguir fins acabar les pàgines d'aquest llibre. Si busco al meu interior descobreixo que a la fi, no es res que no hagués viscut abans, tants anys pujant cims i parets i no serà hara que descobreixi que la vida rau en el camí, les vivències arriben mentres camines i que els cims et donen una bona varietat de coses; la satisfacció d' estar allà, unes boniques vistes, però el més important és que et donen una nova perspectiva, son una atalaya que et permet veure un món més enllà que pots veure amb uns altres ulls i que obren portes que desconeixies cap a nous llocs, però sobretot t'obren el cor perquè puguis mirar dins teu, i cal no desaprofitar aquesta oportunitat, perquè hi ha un univers dins teu, i mols nous camins a recorrer con a ésser viu.
Crec que durant aquest dies al mar, he après a estimar més tot el que tinc, sobre tot a estimar la vida com a objectiu primari
No hay comentarios:
Publicar un comentario